jueves, 8 de diciembre de 2011

-NI FÀCIL NI DIFÍCIL- Marc Planagumà

NI FÀCIL NI DIFÍCIL




L’altre dia vaig dedicar els 42,42 minuts per veure aquest curt i la veritat és que el vaig trobar molt interessant. No obstant, si us soc sincera no em va quedar gaire clara la visió que volen donar els dos personatges musulmans.
Pel que fa a la Aicha sembla ser que la ofèn molt que no la considerin catalana, però d’altra banda, també la ofèn molt que no se l’accepti com a musulmana. Suposo que ella mateixa encara no deu tenir clars els seus sentiments de pertinença, ha de resultar complicat sentir-te catalana quan la teva cultura es musulmana, i al revés. Imagino que concebem que quan ens sentim d’un lloc, d’una cultura o d’un col·lectiu, no es compatible sentir el mateix per un altre cultura diferent, i aquesta idea de pertinença a dues cultures tant allunyades ens resulta molt difícil d’entendre.
El que la Aicha té molt clar, sobretot després de que el Jordi no la reconegués, és que perd la seva identitat quan no porta el vel. També em va resultar curiós que tot i que la Aicha expressés la seva aprovació i divertiment amb la roba de la seva amiga finalment li pesés més el simbolisme del hiyab. I fent un paral·lelisme amb el curt del Xavi Sala (“Hiyab”), potser des de un punt de vista més innocent o fraternal, l’amiga de l’Aicha estaria fent el paper de la professora del curt del Xavi Sala, animant-la a desfer-se d’un element cultural que la fa sentir qui és. No obstant, l’amiga de l’Aicha, no deixa de ser una nena que tan sols coneix el que té a casa, que no acaba de ser conscient del simbolisme d’aquell mocador que li tapa aquells cabells tan bonics de la seva amiga. El cas de la professora del curt del “Hiyab” evidentment és molt diferent, sobretot pel fet de ser una persona adulta, que a més, és responsable de l’educació dels que seran el futur. Això si, el que retalla les distàncies amb l’amiga de l’Aicha, no deixa de ser la ignorància, creure que es fa bé quelcom que realment no coneixem, que tan sols jutgem des de la nostra visió cultural.
I com a conclusió a aquest aspecte dels dos curts he de dir que no hi ha una més lliure que l’altre, ni la que creu que el hiyab treu llibertat, ni la que creu que el hiyab se la dona, totes dues no deixen de ser presoneres de les seves cultures.

Seguint amb el curt d’en Marc Planagumà, m’agradaria fer esment a les aportacions del col·lectiu sarahule o soninké, el missatge que més em va agradar és que conèixer cultures sempre és enriquidor, que la protagonista (Aicha) de cultura musulmana, vivint en la cultura catalana tingués l’oportunitat de conèixer la cultura soninké. Sense oblidar qui som i d’on venim, tot allò que ens aportin altres cultures sempre serà positiu.

I per últim, destacar el paper d’en Mustafà, crec que a diferència de la Aicha, ell busca endinsar-se més a la cultura catalana, no s’intueix que vulgui mantenir gaire vives les seves arrels, de fet ell mateix ho diu, “intento ser com els d’aquí per a que em tractin com als de aquí, per a que no em tractin com si vingués de molt lluny”. I l’Aicha sempre l’ataca amb un tema que el preocupa, despullar-se als vestuaris amb els demés nois. I de fet, aquest punt és el que més em costa entendre de tot el curt; quan finalment es decideix a fer el pas i tothom el fa sentir còmode, quan ell mateix s’atreveix a explicar els motius culturals que havien provocat aquest problema (la falta de respecte que suposa al Marroc despullar-se davant d’altres homes), quan sembla que tot queda explicat, entès i sobretot acceptat, decideix marxar a un altre equip. Diu que no vol haver de justificar els seus actes, però qui el vulgui jutjar ho farà amb el justificant o sense. Segons la meva percepció és com si s’avergonyís de les seves arrels, fins al punt que ni tan sols volgués guardar aquesta anècdota entre els seus companys, prefereix entrar a un equip on el coneguin sense aquell conflicte, tot i que, personalment, crec que té més valor superar els propis temors, siguin culturals, personals o socials. Què vol demostrar? On està el coratge que tan li exigeix a l’Aicha? Suposo que com a totes les persones, sentir-se jutjat és un dels temors més grans.