Universitaris amb un peu a l’estranger

El País.com ha publicat aquest matí un reportatge de Carreras & Capital humà sobre el nou cicle migratori que esta experimentant Espanya, el de l’emigració a altres països.

“Nuevo año, viejas estrategias. 2012 comienza mal, con la peor cifra de paro de la historia de España, cinco millones de desempleados. Ante la perspectiva de una recuperación lenta y dolorosa, el número de profesionales que pone rumbo al extranjero no para de crecer. Entre enero y septiembre del año pasado, 50.000 hicieron las maletas, un 37% más que en 2010. La estrategia laboral para miles de españoles hoy apunta a un viejo remedio: emigrar.”

És curiós que parlem de racisme en una situació com la nostre, on nosaltres mateixos som els immigrants d'altres països. Caldria fer una reflexió sobre com volem o esperem ser tractats a l'estranger, sobre el per què de la nostra migració i empatitzar amb el sentiment que han de tenir els estrangers que viuen aquí. molts cops, l'ésser humà, no entén fins que no sent, és a dir, a vegades cal experimentar quelcom per entendre-ho, i la realitat és que actualment nosaltres mateixos ho estem vivint.

En el nostre cas en 2007, un 46% dels joves universitaris espanyols estava disposat a emigrar, segons un estudi de la consultora PeopleMatters. En 2011 eren pràcticament tots, un 98%. La UE és el destí preferent, però EEUU y Llatinoamèrica van guanyant terreny: 

“- Alemania. Ingenieros, arquitectos y personal sanitario son tres de los perfiles más demandados en este país. En el primer semestre de 2011, el número de ciudadanos españoles en Alemania creció en un 50% respecto a 2010. Su tasa de paro es del 7%.

- Reino Unido. No atraviesa su mejor momento, con la tasa de paro más elevada desde 1996, un 8,3%. Aun así, sigue atrayendo talento español por su cercanía y amplio abanico de salidas profesionales. Finanzas, tecnología, marketing y ventas son las áreas con mayor oportunidad.

- Estados Unidos. Fuera de la UE, es el lugar preferido por los españoles. Chicago, Boston, Nueva York o San Francisco son los principales destinos. El problema, el visado.

-   Brasil. Es hoy el motor de actividad económica en Latinoamérica, pero poco accesible. Más allá del idioma, los trámites para conseguir el permiso de trabajo son largos y costosos y requieren mucha planificación. –”

Amb tot això el que busco és que reformulem la nostra perspectiva, si no és des de la raó, que ho sigui des del sentiment. Que imaginem com ens sentiríem si fent l’esforç de marxar de casa nostra a un país estranger per buscar oportunitats i esperança , el que ens trobéssim fos una població descontenta per la nostra arribada, una gent negada a relacionar-se amb nosaltres, uns comentaris i bromes desagradables cap a la nostra cultura... com ens sentiríem? Què sentiria la nostra família quan els expliquéssim el tracte que estem rebent?

Realment cal reformular la nostra visió de societat, cal entendre el món com un conjunt de territoris oberts a l’oportunitat d’escollir on puc ser feliç, on puc trobar la vida que jo vull, sense que el meu origen malmeti les meves intencions: sobreviure.

Blancs i Negres

Abans de fer cap comentari, indicar-vos que mireu només fins al minut 1’08 perquè és el que m’interessa comentar. He trobat aquest vídeo ell sol però en cap cas traduït al castellà, és per això que us poso aquest vídeo tan llarg.

Aquest estudi és relativament actual, i posa la pell de gallina veure com nens tant petits ja tenen uns prejudicis marcats sobre les races. Però el que realment esgarrifa és que aquests nens amb prejudicis marcats socialment, els tenen cap al col·lectiu del que formen part, les persones negres.

Està molt ben fet perquè comencen distingint el blanc del negre, el bonic del lleig i del dolent,  després admeten que el lleig ho és perquè és negre, i seguidament els fan identificar-se amb ell. Molt dur...

D’aquest vídeo m’emporto, que l’educació és molt important, que la família és bàsica, però que moltes de les coses que pensem o que creiem que pensem, que sentim o que marquen les nostres decisions, no són més que el fruit de la societat. Sinó, com pot ser que nens tant petits que provenen de famílies negres, nens que a la seva edat la família és el principal agent socialitzador i educador, puguin fer aquestes afirmacions sense dubtar ni un sol segon. És realment sorprenent i preocupant.

Em manca saber els principals orígens d’aquests prejudicis en nens tant petits, l’escola? la família? la televisió? Però és possible que l’escola transmeti aquests prejudicis? És possible que la família els transmeti que els negres són els lletjos? És possible que només per haver-ho vist a la televisió no dubtin un segon la seva resposta?

En qualsevol cas, és summament trist que personetes tan petites tinguin tant clares les diferències racials, diferencies negatives. I jo em pregunto, si amb 4 o 5 anys ja tinc clar que per ser negre soc lleig i dolent, com acabaré sent de gran? No estem fomentant l’efecte Pigmalió?