Universitaris amb un peu a l’estranger

El País.com ha publicat aquest matí un reportatge de Carreras & Capital humà sobre el nou cicle migratori que esta experimentant Espanya, el de l’emigració a altres països.

“Nuevo año, viejas estrategias. 2012 comienza mal, con la peor cifra de paro de la historia de España, cinco millones de desempleados. Ante la perspectiva de una recuperación lenta y dolorosa, el número de profesionales que pone rumbo al extranjero no para de crecer. Entre enero y septiembre del año pasado, 50.000 hicieron las maletas, un 37% más que en 2010. La estrategia laboral para miles de españoles hoy apunta a un viejo remedio: emigrar.”

És curiós que parlem de racisme en una situació com la nostre, on nosaltres mateixos som els immigrants d'altres països. Caldria fer una reflexió sobre com volem o esperem ser tractats a l'estranger, sobre el per què de la nostra migració i empatitzar amb el sentiment que han de tenir els estrangers que viuen aquí. molts cops, l'ésser humà, no entén fins que no sent, és a dir, a vegades cal experimentar quelcom per entendre-ho, i la realitat és que actualment nosaltres mateixos ho estem vivint.

En el nostre cas en 2007, un 46% dels joves universitaris espanyols estava disposat a emigrar, segons un estudi de la consultora PeopleMatters. En 2011 eren pràcticament tots, un 98%. La UE és el destí preferent, però EEUU y Llatinoamèrica van guanyant terreny: 

“- Alemania. Ingenieros, arquitectos y personal sanitario son tres de los perfiles más demandados en este país. En el primer semestre de 2011, el número de ciudadanos españoles en Alemania creció en un 50% respecto a 2010. Su tasa de paro es del 7%.

- Reino Unido. No atraviesa su mejor momento, con la tasa de paro más elevada desde 1996, un 8,3%. Aun así, sigue atrayendo talento español por su cercanía y amplio abanico de salidas profesionales. Finanzas, tecnología, marketing y ventas son las áreas con mayor oportunidad.

- Estados Unidos. Fuera de la UE, es el lugar preferido por los españoles. Chicago, Boston, Nueva York o San Francisco son los principales destinos. El problema, el visado.

-   Brasil. Es hoy el motor de actividad económica en Latinoamérica, pero poco accesible. Más allá del idioma, los trámites para conseguir el permiso de trabajo son largos y costosos y requieren mucha planificación. –”

Amb tot això el que busco és que reformulem la nostra perspectiva, si no és des de la raó, que ho sigui des del sentiment. Que imaginem com ens sentiríem si fent l’esforç de marxar de casa nostra a un país estranger per buscar oportunitats i esperança , el que ens trobéssim fos una població descontenta per la nostra arribada, una gent negada a relacionar-se amb nosaltres, uns comentaris i bromes desagradables cap a la nostra cultura... com ens sentiríem? Què sentiria la nostra família quan els expliquéssim el tracte que estem rebent?

Realment cal reformular la nostra visió de societat, cal entendre el món com un conjunt de territoris oberts a l’oportunitat d’escollir on puc ser feliç, on puc trobar la vida que jo vull, sense que el meu origen malmeti les meves intencions: sobreviure.

Blancs i Negres

Abans de fer cap comentari, indicar-vos que mireu només fins al minut 1’08 perquè és el que m’interessa comentar. He trobat aquest vídeo ell sol però en cap cas traduït al castellà, és per això que us poso aquest vídeo tan llarg.

Aquest estudi és relativament actual, i posa la pell de gallina veure com nens tant petits ja tenen uns prejudicis marcats sobre les races. Però el que realment esgarrifa és que aquests nens amb prejudicis marcats socialment, els tenen cap al col·lectiu del que formen part, les persones negres.

Està molt ben fet perquè comencen distingint el blanc del negre, el bonic del lleig i del dolent,  després admeten que el lleig ho és perquè és negre, i seguidament els fan identificar-se amb ell. Molt dur...

D’aquest vídeo m’emporto, que l’educació és molt important, que la família és bàsica, però que moltes de les coses que pensem o que creiem que pensem, que sentim o que marquen les nostres decisions, no són més que el fruit de la societat. Sinó, com pot ser que nens tant petits que provenen de famílies negres, nens que a la seva edat la família és el principal agent socialitzador i educador, puguin fer aquestes afirmacions sense dubtar ni un sol segon. És realment sorprenent i preocupant.

Em manca saber els principals orígens d’aquests prejudicis en nens tant petits, l’escola? la família? la televisió? Però és possible que l’escola transmeti aquests prejudicis? És possible que la família els transmeti que els negres són els lletjos? És possible que només per haver-ho vist a la televisió no dubtin un segon la seva resposta?

En qualsevol cas, és summament trist que personetes tan petites tinguin tant clares les diferències racials, diferencies negatives. I jo em pregunto, si amb 4 o 5 anys ja tinc clar que per ser negre soc lleig i dolent, com acabaré sent de gran? No estem fomentant l’efecte Pigmalió?

-NI FÀCIL NI DIFÍCIL- Marc Planagumà

NI FÀCIL NI DIFÍCIL

L’altre dia vaig dedicar els 42,42 minuts per veure aquest curt i la veritat és que el vaig trobar molt interessant. No obstant, si us soc sincera no em va quedar gaire clara la visió que volen donar els dos personatges musulmans.

Pel que fa a la Aicha sembla ser que la ofèn molt que no la considerin catalana, però d’altra banda, també la ofèn molt que no se l’accepti com a musulmana. Suposo que ella mateixa encara no deu tenir clars els seus sentiments de pertinença, ha de resultar complicat sentir-te catalana quan la teva cultura es musulmana, i al revés. Imagino que concebem que quan ens sentim d’un lloc, d’una cultura o d’un col·lectiu, no es compatible sentir el mateix per un altre cultura diferent, i aquesta idea de pertinença a dues cultures tant allunyades ens resulta molt difícil d’entendre.

El que la Aicha té molt clar, sobretot després de que el Jordi no la reconegués, és que perd la seva identitat quan no porta el vel. També em va resultar curiós que tot i que la Aicha expressés la seva aprovació i divertiment amb la roba de la seva amiga finalment li pesés més el simbolisme del hiyab. I fent un paral·lelisme amb el curt del Xavi Sala (“Hiyab”), potser des de un punt de vista més innocent o fraternal, l’amiga de l’Aicha estaria fent el paper de la professora del curt del Xavi Sala, animant-la a desfer-se d’un element cultural que la fa sentir qui és. No obstant, l’amiga de l’Aicha, no deixa de ser una nena que tan sols coneix el que té a casa, que no acaba de ser conscient del simbolisme d’aquell mocador que li tapa aquells cabells tan bonics de la seva amiga. El cas de la professora del curt del “Hiyab” evidentment és molt diferent, sobretot pel fet de ser una persona adulta, que a més, és responsable de l’educació dels que seran el futur. Això si, el que retalla les distàncies amb l’amiga de l’Aicha, no deixa de ser la ignorància, creure que es fa bé quelcom que realment no coneixem, que tan sols jutgem des de la nostra visió cultural.

I com a conclusió a aquest aspecte dels dos curts he de dir que no hi ha una més lliure que l’altre, ni la que creu que el hiyab treu llibertat, ni la que creu que el hiyab se la dona, totes dues no deixen de ser presoneres de les seves cultures.

Seguint amb el curt d’en Marc Planagumà, m’agradaria fer esment a les aportacions del col·lectiu sarahule o soninké, el missatge que més em va agradar és que conèixer cultures sempre és enriquidor, que la protagonista (Aicha) de cultura musulmana, vivint en la cultura catalana tingués l’oportunitat de conèixer la cultura soninké. Sense oblidar qui som i d’on venim, tot allò que ens aportin altres cultures sempre serà positiu.

I per últim, destacar el paper d’en Mustafà, crec que a diferència de la Aicha, ell busca endinsar-se més a la cultura catalana, no s’intueix que vulgui mantenir gaire vives les seves arrels, de fet ell mateix ho diu, “intento ser com els d’aquí per a que em tractin com als de aquí, per a que no em tractin com si vingués de molt lluny”. I l’Aicha sempre l’ataca amb un tema que el preocupa, despullar-se als vestuaris amb els demés nois. I de fet, aquest punt és el que més em costa entendre de tot el curt; quan finalment es decideix a fer el pas i tothom el fa sentir còmode, quan ell mateix s’atreveix a explicar els motius culturals que havien provocat aquest problema (la falta de respecte que suposa al Marroc despullar-se davant d’altres homes), quan sembla que tot queda explicat, entès i sobretot acceptat, decideix marxar a un altre equip. Diu que no vol haver de justificar els seus actes, però qui el vulgui jutjar ho farà amb el justificant o sense. Segons la meva percepció és com si s’avergonyís de les seves arrels, fins al punt que ni tan sols volgués guardar aquesta anècdota entre els seus companys, prefereix entrar a un equip on el coneguin sense aquell conflicte, tot i que, personalment, crec que té més valor superar els propis temors, siguin culturals, personals o socials. Què vol demostrar? On està el coratge que tan li exigeix a l’Aicha? Suposo que com a totes les persones, sentir-se jutjat és un dels temors més grans.

LES PROPOSTES DEL PP SOBRE L’IMMIGRACIÓ EN EL SEU PROGRAMA ELECTORAL

Per poder fer la següent publicació setmanal al blog he volgut informar-me sobre què es va parlar sobre immigració al debat realitzat aquest dilluns entre Rubalcaba i Rajoy. Per la meva sorpresa (i per molts altres) resulta que no es va tractar en cap moment aquest tema tan d’actualitat en el nostre país. Es va fer un petit esment sobre els nens estrangers en les escoles, però no es va entrar en el detall.

Davant d’aquest fet vaig voler conèixer quines referències feia el PP (partit que molt probablement pugi al govern després de les eleccions...) en el seu programa electoral sobre la immigració. I altre vegada, sorprenentment, ha resultat que tan sols contemplen, entre les seves “100 propuestas para el cambio”, dos que facin referència a la immigració. Són les següents:

3.6. Integración: mismos derechos, mismas obligaciones

62. Favoreceremos una inmigración legal, ordenada y vinculada al empleo, acabando con las regularizaciones masivas. Lucharemos contra las mafias y el tráfico de personas. Garantizaremos siempre el respeto a los derechos humanos y a la dignidad de las personas con independencia de su situación legal o administrativa.

63. Fomentaremos la rápida integración en el sistema educativo de los niños y jóvenes de otros países a través de programas de refuerzo y aulas de enlace. Impulsaremos el establecimiento de programas de aprendizaje del castellano, y las otras lenguas cooficiales, como herramienta básica para la integración.

Aquestes són les propostes del principal partit de l’oposició. Un punt repressiu i un altre d’integració a través de l’educació.

La veritat és que preocupa molt que la situació hagi de mantenir-se en l’estat que ha viscut els últims anys, sobretot per totes aquestes persones que es troben sense papers, sense feina, sense recursos... sembla impossible que no informin de quins seran els canvis o com a mínim concretar cap a on pensen decantar-se dins dels dos extrems tan marcats que hi ha a la societat espanyola. Desgraciadament, el futur immediat no es visualitza gaire esperançador cap als estrangers.

Com no volia acabar aquesta publicació amb un final tant negatiu, us poso un vídeo realitzat pel programa “el Intermedio” sobre els tòpics de la immigració expressats amb humor per aquells que el pateixen, realment molt divertit i molt trencador:

Boníssim!

¿Cuál es la situación de los hijos de inmigrantes en el Estado español?

Un informe de la Fundación Pere Tarrés y UNICEF España refleja las dificultades de los niños de origen extranjero para acceder a sus derechos. Se alerta de situaciones extremas en las que los niños no pueden cubrir necesidades básicas, acceder a ayudas públicas, atención primaria y educación.

Los niños y niñas de familias inmigrantes que viven en España tienen dificultades para acceder a derechos fundamentales como la alimentación, la educación o la salud, según el informe Abriendo ventanas: infancia, adolescencia y familias inmigradas en situaciones de riesgo social, presentado hoy por UNICEF y la Fundación Pere Tarrés.

Para la redacción del documento se han entrevistado a 106 profesionales implicados en el trabajo con el colectivo de hijos de inmigrantes, y a ocho menores de nacionalidad extranjera.

Los expertos alertan de algunas situaciones extremas en niños de origen extranjero que tienen dificultades para cubrir las necesidades alimentarias, que van a la escuela sin desayuno o sin ducharse porque no tienen agua en casa, o que no pueden pagar las medicinas.

En el año 2009, había en España 971.479 menores con nacionalidad extranjera, es decir, el 12% de la población menor de 18 años, concentrándose principalmente en Cataluña (21%), Madrid (18%), Comunidad Valenciana (14%) y Andalucía (12%).

La mayoría de la población de 0 a 17 años nacida en el extranjero procede de países europeos (35%) y americanos (48%), seguidos por los africanos (14%) y los asiáticos (6%). En primer lugar se encuentra Rumanía, con un 12% de la población, seguido de Ecuador (12%), Marruecos (11%) y Colombia (7%). El primer país asiático es China (4%).

El informe ha sido elaborado por las investigadoras Violeta Quiroga y Ariadna Alonso, de la Fundación Pere Tarrés, y analiza los factores que pueden conducir estos niños a una situación de riesgo social. Este trabajo de investigación pone de manifiesto dificultades a la hora de empadronar a los niños debido a requerimientos de los ayuntamientos, a circunstancias familiares (alta movilidad de las familias) o a la imposibilidad de algunos menores acogidos en centros de protección de empadronarse por no disponer del documento de identificación con una fotografía.

Esta situación repercute en el acceso de los niños a servicios básicos como la sanidad. De hecho, se han detectado casos de retirada de tarjetas sanitarias por falta de documentación.

El informe, presentado hoy, pone de manifiesto la existencia de dilemas y controversias jurídicas entre el ordenamiento jurídico migratorio y el de protección de los derechos de los niños, ya que detecta limitaciones a la hora de tramitar ayudas públicas y de situaciones que vulneran el derecho a la reagrupación familiar.

Los expertos también destacan que los cambios continuos de los programas de enseñanza, la no inclusión de la diversidad cultural en el currículo académico y la incomprensión entre las familias y los colegios, representan un obstáculo para la formación. Estos problemas se ven agravados por el conocimiento a veces insuficiente de la lengua, sobre todo en niños de habla no hispana, y por los problemas económicos que afectan a las familias como consecuencia de la precariedad laboral y la falta de trabajo.

En el ámbito familiar, el documento subraya la ausencia de redes familiares extensas, una insuficiente supervisión parental, violencia como medida correctora o confrontación entre padres e hijos.

Una ausencia de control que repercute también en el mantenimiento de concepciones y pautas culturales en campos como el de la salud sexual y reproductiva.

Por esta razón, el informe recomienda que se faciliten los trámites y requisitos para la reagrupación familiar de los hijos menores de edad, así como las ayudas que puedan minimizar las situaciones de riesgo.

I...seguim amb l'Anglada, que dona molt de sí!!

Una altra mostra del recorregut d’aquest home...

Es tracta d’un petit tros d’un dels reportatges realitzats pel Jordi Évole al programa de “Salvados”, intenta mostrar la realitat de tot el que envolta les paraules del senyor Anglada.

Sisplau, fixeu-vos en les paraules que li dedica al senyor en cadira de rodes quan aquest li diu que és un racista:  “..oye, camina, camina, no me interesa hablar contigo..”

Què passa? Que el racista directament no te escrúpols per cap altre àmbit?  Aquest home no te cap mena d’humanitat... És curiós que ell ataqui d’aquesta manera als estrangers, però quan ell es sent atacat perd totalment l’educació.

Deixa frases com: “no soy racista, soy realista”

M’encanta la pregunta que li realitza el noi: “¿por qué te sobramos?”, resposta de l’Anglada: “porque en este país no cabemos todos”

Realment entenc la ràbia dels ulls d’aquests homes que volen entendre per què molesten, però és tant senzill i trist, ara era el moment perfecte perquè un home com l’Anglada es muntés un partit polític, ara que la gent lluita a cops de colze per trobar feina, ara que la crisi ha aconseguit superar records en l’atur, ara més que mai era el moment perfecte perquè un racista trobés aliats... és així...

I en relació a aquest tema he trobat un petit tros del programa “Catalunya opina”, m’hagués agradat aconseguir un retall més ampli, però ni tan sols tenen pagina web pròpia. De totes maneres és molt interessant escoltar el que diu el senyor Mohamed, de fet algunes de les seves afirmacions les hem comentat a classe. Sap greu que no donin més vegades aquesta oportunitat d’opinar als estrangers, és molt interessant veure la realitat actual a través d’un ulls que es senten amenaçats.

Aquí us deixo el vídeo, val la pena!

Salt - Immigració - Religions



Imagino que coneixeu el cas del poble de Salt, si no és el poble de Catalunya amb més immigració, esta entre els que més en tenen. Segons “ El Punt Avui” el progrés de l’augment d’estrangers a Salt fins el 2008 és el següent:

2000

2.097 estrangers (9,31% de la població total)

2001

2.852 (12,49%)

2002

4.177 (17,33%)

2003

5.985 (23,21%)

2004

7.958 (28,95%)

2005

9.490 (33,25%)

2006

10.262 (35,62%)

2007

13.127 (43,21%)

2008

13.066 (42,67%)

No obstant, relacionant-ho amb el vídeo sobre la noticia que us he penjat, el que més em sobte no és tant l’augment d’estrangers com l’etern conflicte de religions. Realment la religió és el gran problema per la convivència?

Les religions sempre han creat conflicte al llarg de l’existència humana, però en l’actualitat, tot i que em sorprèn que encara hi hagi tanta devoció per les religions (opinió personal), realment resulta tan complicat respectar les creences del veí?

Sincerament, em fa pena, em fa pena que en el segle XXI encara ens barallem per religions oblidant-nos dels milers de misèries realment importants pel món, em fa pena que la religió ens faci tant diferents quan tots estem fets de carn i ossos, però sobretot em fa pena que la religió segueixi ocupant tants caps per finalment buidar-los d’humanitat, respecte i convivència...

Potser soc massa agressiva amb aquestes paraules, però és innegable que encara existeixen masses conflictes religiosos, i que aquests conflictes religiosos inevitablement introdueixen la paraula “racisme”...

Existiria el racisme sense religions? Segurament, però probablement ens resultaria més fàcil combatre’l.