Aquest cop crec que puc respondre ben convençuda un enorme SÍ, l’actitud sempre es pot canviar, i no només envers al racisme, la qüestió que hi ha al darrera és si la gent realment la vol canviar.
De fet, ja hi ha certes situacions que han provocat en algunes persones un canvi d’actitud, tots aquells que per motius de feina es relacionen amb immigrants, tots aquells que han trobat en els bars dels xinesos o en els “badulaques” dels pakistanesos una alternativa més barata o més còmode, aquells que comencen a freqüentar perruqueries xineses i un llarg etc., molts de tots aquests han canviat la seva percepció dels immigrants, la percepció de “només venen a robar-nos!”; perquè resulta que amb la crisi tots aquests xinesos, pakistanesos, hindús, a part de “robar-los” la feina, els estan oferint una alternativa més barata.
I de vegades, el simple tracte, la senzillesa d’anar-los coneixent els van fent menys racistes.
Al meu barri hi ha un bar que crida especialment l’atenció per la quantitat de gent gran que el freqüenta i durant una temporada em prenia el cafè allà abans d’anar a la universitat. Amb un parell de dies vaig entendre la insistència que tenia la gent gran per anar a esmorzar a aquest bar. La propietària, una dona xinesa d’uns quaranta anys amb la col·laboració de la seva filla, era la persona més atenta i afectuosa amb els avis que havia vist mai en un bar, els ajudava a entrar i a sortir, els preguntava pels fills i els nets, els deixava entrar als gossos, i sobretot els atenia sempre amb un ampli somriure.
I ara és quan jo em pregunto, aquests avis han deixat de ser racistes només amb ella o els ha canviat l’actitud davant de qualsevol immigrant? La resposta no la sé, però us asseguro que era entranyable veure als avis ensenyant-li algunes paraules que encara no controlava, preguntant-li per la seva família a Xina, com si de sobte la raça no els provoqués prejudicis.
Crec que ens manca molt la convivència, la interculturalitat, perquè la multiculturalitat que vivim molts cops ens tapa els ulls i no ens permet res més que imaginar el qui i el com provocant-nos prejudicis. Si coneguéssim més les realitats d’aquestes persones i parléssim més, potser seriem menys racistes.
D’altre banda, com vaig comentar a classe, també hi ha un altre factor bastant decisiu dins del racisme, el classisme. Per que molts de nosaltres tenim la imatge del immigrant amb pocs recursos econòmics, aquells que es queden amb les feines mal pagades que nosaltres no volíem (però que ara sí reivindiquem quan ens falten els diners), aquells que en situacions més desesperades ens roben o venen pel·lícules o roses pel carrer, aquests molesten; però i els jugadors del barça? I els empresaris? Els cantants? Els pilots? Malauradament tots aquests sí mereixen el nostre respecte...
Per últim, m’agradaria repetir-me en que aquesta situació que vivim avui, no és la que viuen molts dels que vindran, perquè ells sí estant vivint la interculturalitat a les escoles, als parcs, als esplais, als menjadors.. i com afortunadament, ells encara no veuen colors sinó que veuen senzillament altres nens, confio en que ells sí pujaran amb una altre visió del món, de les nacions, de la cultura i sobretot de la convivència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario